Les sales del Castell

La història de la població de Vila-seca ha anat sempre lligada al castell, ja que l’edifici original data del segle XII.

 Fou construït durant el repoblament del Camp de Tarragona per Ramon d’Olzina, primer senyor feudal de Vila-seca per ordre del rei Alfons I el Cast, l’arquebisbe Bernat Tort i Guillem de Tarragona.

Posteriorment va passar a mans de l’Arquebisbat de Tarragona, que el 1680 el va vendre a Johan Kies, cònsol d’Holanda a Barcelona.

L’any 1899 el castell i les seves terres van ser adquirides per Isidre de Sicart i Torrents, que va fer transformar la construcció d’acord amb el projecte de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras i, a partir d’aleshores, passà a identificar-se com el Castell del Comte de Sicart. Per aquesta raó, l’edificació, tal i com la veiem en l’actualitat, és d’estil neogòtic, amb influències estilístiques del centre i del nord d’Europa.

El 22 d’octubre de 2005, el ple de l’Ajuntament de Vila-seca va aprovar l’adquisició d’aquest castell i del jardí adjacent.

Cap a l’any 1162 Villassicca, avui Vila-seca, va ser donada en feu al cavaller Ramon d’Olzina pels tres senyors del Camp de Tarragona: el sobirà Alfons I el Cast, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i Guillem de Tarragona, fill del cavaller Robert d’Aguiló.

Ramon d’Olzina va ser, doncs, el primer senyor feudal de Vila-seca. I per aquest motiu, quan va prendre possessió del domini adjudicat, va bastir un castell sobre les possibles runes d’una fortificació d’origen romà o bé, d’acord amb les normes consuetudinàries de l’època, en va construir un de nou en el mateix lloc com a inici del repoblament de la zona.

Aquesta infeudació va haver de conviure amb l’altra part del territori de la que n’era feudatari directe l’arquebisbe de Tarragona. Així doncs, la primera Vila-seca és l’anomenada Vila-seca dels Olzina, i la segona, Vila-seca del Comú, la qual ocupava el cor de la vila actual. Aquesta diferenciació de dues entitats poblacionals tan properes va ser detectada per la seva participació i duplicitat en els organismes públics de l’època. Les dues Vila-seca van créixer separadament al llarg dels segles.

Definitivament, però, s’uniren l’any 1525 i van integrar-se en un únic municipi, en el qual va prevaldre el nom de Vila-seca dels Olzina (més tard Vila-seca de Solcina).

La família Kies va reconstruir l’edifici medieval del castell a l’estil de les cases de camp holandeses –tot i que va conservar-ne la sòlida torre de l’homenatge– i durant el set-cents hi van instal·lar uns alambins d’aiguardent. Els successors de Johan Kies van ser-ne propietaris fins el 1899.

El dia 20 de setembre de 1899, Josefa de Torrents Higuera, vídua d’Isidre de Sicart Soler, va adquirir el castell a Antoni Kies Muñoz i les terres veïnes adjacents a favor del seu fill Isidre de Sicart Torrents, primer comte de Sicart, casat amb Dominga Vilar Juera.

El nou propietari va impulsar les obres de remodelació del castell en els anys següents a partir del projecte de l’arquitecte Enric Fatjó i Torras, que va fer servir pedra de soldó, va edificar les balconades i va emprar elements modernistes propis del moment. El projecte de Fatjó va transformar el conjunt en un edifici neomedieval –d’influències estilístiques del centre i del nord d’Europa– amb àmplies finestres a la planta noble, la terrassa emmerletada i balcons a la torre angular. La torre dels Olzina o de l’homenatge (la part més antiga) va quedar unida al castell per un pas elevat i recoberta per la seva cara exterior.

A la mort d’Isidre de Sicart Torrents el 15 d’octubre de 1929, va heretar el castell el seu fill Isidre de Sicart Vilar, casat amb Josefa Llopis de Pedro. El fill d’aquest, Josep Maria de Sicart Llopis, casat amb Eugènia Girona Villavecchia, va heretar novament el castell a la mort del seu pare, el 17 de maig de 1948. Ell primer, i els seus fills i nets posteriorment, en foren propietaris fins el 22 d’octubre del 2005, moment en què l’Ajuntament de Vila-seca va comprar el castell. 

Al llarg dels 106 anys de propietat de la família Sicart, generació rere generació, els seus membres s’han implicat personalment i econòmicament en aquest patrimoni històric i el municipi de Vila-seca. Bons exemples d’aquest vincle són el fet que durant la Guerra Civil la família Sicart va cedir una part del castell per convertir-la temporalment en l’escola del poble, ja que la imponent construcció oferia una bona protecció per a la canalla durant el conflicte bèl·lic; i també les múltiples col·laboracions amb la població, les entitats i l’Ajuntament.

A finals dels anys quaranta, concretament el 1949, el castell de Vila-seca va ser declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional). I més endavant, el 1988 va ser declarat BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), per la qual cosa té una doble protecció patrimonial.