No perdem el futur

Fa més de vint anys, en una escena memorable de la multi premiada “Una ment meravellosa”, el jove John Nash –interpretat per Russell Crowe– matisava Adam Smith i postulava que el millor resultat no és aquell que beneficia només una part, sinó el que millora la situació individual i la del conjunt alhora. Aquesta idea, revolucionària aleshores i nascuda en l’àmbit de la teoria de jocs, li va valer un premi Nobel i té avui més vigència que mai per a aquelles persones que creiem que el futur del Camp de Tarragona passa per la cooperació, no per la competència entre municipis.

Tarragona és la capital. Ho ha estat, ho és i semblaria que vol continuar sent-ho d’una àrea territorial, social i econòmica que només es pot construir des del reconeixement mutu i el respecte institucional; des del compromís compartit i la generositat desacomplexada. Perquè, independentment de la mida del campanar de cada municipi, allò que realment ens uneix a llarg termini és molt més rellevant que el que ens pot arribar a separar puntualment. El consens territorial -fràgil però molt valuós- és un actiu que cal preservar i enfortir amb intel·ligència col·lectiva. Cal fugir dels càlculs a curt termini que busquen resultats immediats i cal tornar a posar al centre del nostre imaginari col·lectiu una única idea: el projecte comú que tots compartim.

Fa massa temps que parlem de visió metropolitana sense bastir-ne prou bé les bases. I ara ens pot tornar a passar el mateix. No podem proclamar els valors d’una àrea metropolitana al servei de les persones i, alhora, desacreditar un dels centres d’aquesta geometria variable i compartida amb expressions com “enmig del no-res”. Com va escriure Wittgenstein, els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge. Si no sabem identificar i anomenar el territori des d’una mirada col·laborativa,  tampoc serem capaços de construir-lo.

Com a exemple, la ubicació de l’estació intermodal de Vila-seca no és el resultat d’una petició local  ni una imposició. És fruit d’anys de feina conjunta, d’acords entre municipis, de validació tècnica i de suports institucionals. Que estigui situada al nord del nucli de Vila-seca i al sud-oest de l’aeroport de Reus no és un triomf de ningú ni la derrota d’altres. És un símbol –i una realitat– del que som capaços d’assolir quan prioritzem el bé comú per sobre de qualsevol interès parcial.

I és que, com a representants públics, no podem manllevar a les generacions actuals –i, per tant, també a les futures– l’oportunitat històrica de garantir connexions de rodalies i d’alta velocitat a l’abast de 350.000 persones a només deu quilòmetres de casa seva –la mateixa distància que hi ha entre Diagonal Mar i l’estació de Sants, al bell mig de Barcelona.

Al Camp de Tarragona fa molt de temps que arrosseguem una tendència preocupant: massa sovint convertim les nostres victòries en derrotes. El cas de l’estació d’alta velocitat del Camp de Tarragona n’és un exemple paradigmàtic. Un esforç col·lectiu i individual titànic va permetre fer arribar la línia Madrid–Barcelona fins al nostre territori, i vam aconseguir allò que, en el disseny inicial, ni tan sols estava previst: tenir una estació pròpia. Allunyada, sí, però existent. Tanmateix, amb el temps, aquell assoliment s’ha anat desdibuixant i ha acabat convertint-se en un relat de greuges, alimentat per mancances que estaven al nostre abast de resoldre, com ara la millora de les connexions amb transport públic i la dotació d’aparcaments adequats.

Avui no podem caure en el mateix error. Tenim una nova oportunitat per redreçar el rumb i transformar una infraestructura estratègica en un projecte guanyador i compartit. Però només ho serà si sabem actuar com a un sol territori, i no com a veïnatges enfrontats. No es tracta de tenir raó, sinó d’evitar, una vegada més, perdre el futur.

-_-_-_-_-_

Descarrega l'article publicat originalment al Diari de Tarragona el 28 d'abril de 2025.